dijous, 28 de setembre de 2017

Seguir sent

L’essència

El que importa, al capdavall, és el que resta permanent al cor. Inoblidable, perquè s’aferra com lava roent, incrustat per sempre més. De de vegades crema, d’altres, et deixa glaçat, convertint el neguit en rendició, o bé aviva la flama de creure en el camí que has escollit.
Vas deixar-lo anar, però no a terra, sinó en unes altres mans, capaces de cuidar-ho. Pots confiar que no trairan la memòria, doncs a pesar que l’enyor i la nostàlgia, ho fa teu, ara també és seu. Comença, torna a l’inici, un aprenentatge, un cúmul d’errors i d’encerts que farà que esdevingui, cap a una banda o una altra, però creixerà, pel seu compte, amb la seva ajuda. Sense un guia, però amb un camí, que crea a cada passa.
Et remourà per dins, el bri de lava que mai ha deixat de reptar pel teu cor, aquell que vol tornar als bons temps, a quan et senties més viu que mai, quan eres reconegut i feliç per ser qui eres, però, no et deixis guiar per l’enyorança d’uns temps preterits, doncs ja has atorgat el teu passat a un nou futur. No és en va el que hagis fet, quedarà en el record col·lectiu si valia la pena. Deixa que la llavor creixi, passa la pilota, però mai, mai, deixis de creure en el que creies quan et senties viu. No et penedeixis de l’arbre que ha sorgit dins teu, les seves arrels cobreixen amb força, tot un món, el món que tu has creat el teu voltant.
Has crescut tant, et sents tant per sobre de tantes coses, que potser, records, abans íntims i propers, ara els sents llunyans i desconeguts, el gel els cobreix i renegues del que has fet, de qui has sigut.
La lliscant lava, amb una sacsejada de descontrol, pot tocar l’arrel i fer-ho cremar tot en un instant. Permetre-ho, seria possiblement, acabar amb tu mateix.
No es pot apagar, però alhora, no pot avivar-se del tot. És en aquest punt, la virtut.
L’essència que et compon, que tu has emès al llarg del temps, no ha de glaçar-se, ni tampoc esclatar en flames. Ets qui ets, pots modular-ho, però mantén-te fidel per sempre més, al teu propi servei.


                                                                               
                                                                                                        Miquel Florido Díaz - 28/9/2017

dimecres, 21 de desembre de 2016

Convergint amb l'obscuritat

Descobrir-se

Obro els ulls i és fosc.

A les palpentes, miro de situar-me. Crec que no sé on sóc, crec que no conec el camí, doncs no s’hi veu i és tot incert.

Considerar que caminar sense rumb és factible, seria un error, doncs millor repenjar-se a la paret i resseguir un sender ja establert... Però és tant evident, tant recte i fàcil de seguir, que no tindria cap mèrit.

La recompensa potser serà la mateixa. Però la satisfacció, ben segur que no.

Així doncs, aparto la mà i camino, fent tentines, fins que creo la meva pròpia línia discontinua en l’obscuritat. No irradio llum al meu pas, només avanço, cada vegada amb més fermesa i soltesa, fent-me un amb la foscor, convergint amb els temors, enfortint-me a cada passa.

Al final, potser segueix la negror, però prefereixo seguir envoltat d’ella, que topar-me amb la sorpresa del desconegut, a pesar que, durant el meu camí, possiblement em xoqui amb punts de llum, inconnexos, que em facin dubtar i tremolar del pànic.

Potser, n’hauria d’agafar algun... La temptació, és gran.

Estenc el braç i obro el palmell, l’envolto amb els dits i premo amb força. El punt s’esvaeix com si mai hagués format part de la realitat, ja no hi és. Sumit en la foscor, el que toco es corromp i també es camufla.

Desconec que em depararà el que he escollit, però la torre és al final i també és obscura.

No s’és, si no es vol ser. I jo ho vull, vull ser, sense parets on subjectar-me, sense camins per resseguir, lliure en el no-res, avançant sense fi, enfilant el meu destí.




Miquel Florido Díaz - 21/12/16

dimarts, 20 de desembre de 2016

El seu aroma


Embriagador

El seu aroma m’embriaga la ment. Inspiro amb ganes, sense deixar-lo anar. Marejat en la seva olor, travessant de nou aquell paradís, ja perdut, rere les muntanyes, no oblido que va significar-ho tot...

Exhalo, me n’aparto, i hi torno a entaforar el nas, àvid de fragància carnal, reclòs en el record del que no tornarà. I sé, des del principi, que desapareixerà, com ella. Condemnat per el voler tenir el que no està designat per un mateix, anhelant quelcom que és llunyà i alhora tant proper.

Em torturo sabent que quan aquest perfum es fongui, l’enyor em farà pres, doncs absorbir-lo el desgasta, però no fer-ho, també l’elimina a poc a poc, condemnat a l’oblit, a la volatilització, com si mai hi hagués sigut, com si mai hagués existit. El record em farà la guitza, punyent, directe al cor.

M’he n’hauria de desprendre, eliminar-ho, fer-ne un foc intens. Una preciosa foguera de flames roges, blanques i taronges, doncs és el que ella desprenia en vida, sentiments trobats, colors camuflats, petons amagats.





A tots els qui han perdut qui més estimaven.



És irònic que escrigui sobre les olors, un dia que estic constipat i amb el nas tapat.





Miquel Florido Díaz  -  20/12/16

dilluns, 12 de desembre de 2016

Amb realisme



El final agredolç


De petits, estàvem acostumats als contes amb final feliç. Creiem que la caputxeta vermella tenia un final feliç, quan realment era una venjança sanguinolenta. Els tres porquets, blancaneu, el llibre de la selva... Tant li fa. No hi ha hagut mai blanc o negre, sempre hi ha un contrapunt que anivella els grisos matisats.

Així doncs, en moltes de les històries que ens trobem avui dia, predomina també el final agredolç. L’heroi sol complir el que s’havia proposat, però l’enemic o el rival, sempre hi té alguna cosa a dir. És el final realista, el que fa que el lector senti tristesa o ràbia perquè no tot ha sortit com voldria i a la vegada, pensa que ha sigut meravellosament creïble o empàtic.

Grans autors usen aquesta tècnica de guió narratiu, doncs no és estrany que les seves històries venguin tant, a pesar que aquest, òbviament, no és el principal factor de l’èxit.

Quan tot està encarat cap a un desenllaç, esperat i reconfortant, un cop de la mala fortuna ho capgira tot, una malaltia, una mort sobtada, un trencament amorós a destemps (calculat i propiciat per l’autor), o un allunyament injust i forçat que ningú desitjava.

El final agredolç, és sens dubte un al·licient per assegurar una continuació.

Per un motiu clar i obvi: El lector espera que tot el que ha acabat malament, es redreci i ocupi el lloc que mereix, espera que, l’heroi, després de tot l’esforç, tingui un final feliç o si més no, envoltat de pau i estima dels personatges que l’envolten. Així doncs, la segona part mereixerà aparèixer per emmenar el terrible no-error del final realista.




Miquel Florido Díaz -  13/12/16