L’estrambòtica artesania
En Rafel va mostrar la seva darrera gran obra davant dels amics. Sis amics que van romandre
en silenci, intentant amagar ganyotes d’estupefacció o estranyesa, que apareixien
involuntàriament.
L’autor estava tant il·lusionat de poder ensenyar aquella recent creació que no comprenia que tots ells estiguessin callats. No se’n sabia a venir. “No els hi agrada?” Es
preguntava a ell mateix. En Josep pensà: “Que se suposa que representa?”, mentre que el
Cisco, també perdut en les seves cavil·lacions, reflexionava: “Sembla un paio que corre...”
Ningú ho veia clar. I va parlar el més crític, que alhora era el més bromista, en Manel.
-Què coi és això?- va dir entre rialles- Si sembla un paio deformat! Això ho podria fer un
alumne de primària.
En Rafel va respondre indignat.
-No! Fixa-t’hi bé... Mireu...- digué agafant l’estructura- Si contempleu amb curiosa avidesa i
penseu més enllà del comú, ho podreu veure. Veureu la velocitat comprimida en un lloc
immòbil, veureu com els homes ho arrisquen tot per abordar situacions impossibles. Veureu i
entendreu que tots nosaltres som homes i com a tal, per molt capficats o atrapats que
estiguem en els assumptes quotidians o en nosaltres mateixos, gaudim de la possibilitat de
superar-ho tot, de córrer sense espai, de fer volar la ment sense tenir cos.
“Jo segueixo veient un paio deformat” Pensà en Manel.
-Artistes.-Conclogué en to burleta en Cisco.
Miquel Florido Díaz - Març 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! :D