Convergint amb l'obscuritat

Descobrir-se

Obro els ulls i és fosc.

A les palpentes, miro de situar-me. Crec que no sé on sóc, crec que no conec el camí, doncs no s’hi veu i és tot incert.

Considerar que caminar sense rumb és factible, seria un error, doncs millor repenjar-se a la paret i resseguir un sender ja establert... Però és tant evident, tant recte i fàcil de seguir, que no tindria cap mèrit.

La recompensa potser serà la mateixa. Però la satisfacció, ben segur que no.

Així doncs, aparto la mà i camino, fent tentines, fins que creo la meva pròpia línia discontinua en l’obscuritat. No irradio llum al meu pas, només avanço, cada vegada amb més fermesa i soltesa, fent-me un amb la foscor, convergint amb els temors, enfortint-me a cada passa.

Al final, potser segueix la negror, però prefereixo seguir envoltat d’ella, que topar-me amb la sorpresa del desconegut, a pesar que, durant el meu camí, possiblement em xoqui amb punts de llum, inconnexos, que em facin dubtar i tremolar del pànic.

Potser, n’hauria d’agafar algun... La temptació, és gran.

Estenc el braç i obro el palmell, l’envolto amb els dits i premo amb força. El punt s’esvaeix com si mai hagués format part de la realitat, ja no hi és. Sumit en la foscor, el que toco es corromp i també es camufla.

Desconec que em depararà el que he escollit, però la torre és al final i també és obscura.

No s’és, si no es vol ser. I jo ho vull, vull ser, sense parets on subjectar-me, sense camins per resseguir, lliure en el no-res, avançant sense fi, enfilant el meu destí.

Ka.

Miquel Florido Díaz - 21/12/16